lunes, marzo 30, 2009

PRESENTACIÓN EN BARCELONA DEL LIBRO SOBRE WOODY ALLEN


El 19 de marzo, el alcalde de Barcelona presidió el acto de presentación del libro Woody Allen, barcelonés accidental. Solo detrás de la cámara. Reproducimos a continuación el discurso de su autor -pronunciado en catalán- ante más de un centenar de asistentes, entre los que se contaban los directivos de la Acadèmia del Cinema Català y de la Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España


En primer lloc, voldria agrair Ediciones Encuentro de Madrid la publicació d’aquest llibre, perquè hi ha més d’un centenar d’obres que tracten sobre Woody Allen.
En segon lloc, el meu agraïment al Il·lm. Sr. Jordi Hereu, alcalde de Barcelona, qui presideix personalment aquesta presentació a la Ciutat Comtal, i també al professor Daniel Arasa, gran periodista i director de CinemaNet, el qual ha gestionat amb l’eficàcia que el caracteritza l’acte.
Tanmateix, el meu agraïment al reconegut col·lega Lluís Bonet-Mojica, crític de cinema de La Vanguardia i el millor deixeble de José Luis Guarner, que ha tingut la deferència de ser el meu padrí en aquesta presentació. A més, Bonet va ser el primer periodista de l’Estat espanyol que va entrevistar en exclusiva a Woody Allen.
Per últim, a tots vostès, que amigablement han vingut a aquest acte; però voldria citar de manera especial al Dr. Juan Ignacio Vargas, amb qui vaig organitzar un cicle titulat "Woody Allen, solo detrás de la cámara", que fou l’origen del present llibre.

Com ara em toca parlar a mi, he pensat afegir aquí el que no vaig tenir temps de fer en la primera edició d’aquest senzill assaig: criticar molt breument la darrera pel·lícula de Woody Allen que encara tenim en cartell, Vicky Cristina Barcelona, i la qual ha generat el primer Oscar a una actriu espanyola, Penélope Cruz. Així, doncs, resta completat, de moment, el meu assaig.

Vaig veure aquesta comèdia en una sessió prèvia per a la premsa, invitat per una emissora de ràdio, la qual anava a entrevistar-me com autor d’un nou llibre sobre el gran cineasta nord-americà. Fou en el programa “El Món a RAC1”, amb el popular Jordi Basté, qui després d’entrevistar en exclusiva al mateix Allen –11 minuts–, vaig parlar darrera del mestre: 9 minuts sobre Woody Allen, barcelonés accidental. Solo detrás de la cámara. Interviu que suposo haurà beneficiat la venda del llibre, aprofitant també el “boom” mediàtic de la pel·lícula en qüestió; com, sens dubte, el beneficiarà ara aquesta presentació oficial a Barcelona, a tres setmanes de la concesió de l’Òscar 2008 a Penélope Cruz com a Millor actriu de repartiment.
Amb tot, cal afegir que el nostre Ajuntament va ser la primera institució catalana que va reconèixer Woody Allen –molt poc després del premi Príncep d’Astúries de les Arts i molt abans del premi Donostia del Festival de San Sebastià i del Doctorat honoris causa de la Universitat Pompeu Fabra– amb el nomenament d’Amic de Barcelona, el mes de setembre del 2003. Perquè el cineasta de Manhattan és un enamorat de la Ciutat Comtal, estima Barcelona, la qual considera tan cosmopolita com París i Nova York. A més, a casa nostra ha donat nombrosos concerts amb la seva banda de jazz. Una relació amb la capital catalana que comentarien molt bé l’esmentat Lluís Bonet i el catedràtic J. A. González Casanova, tal com reprodueixo en aquest llibre.
Però, francament, Vicky Cristina Barcelona no em va agradar massa. No obstant això, el nostre l’alcalde Jordi Hereu i el coproductor Jaume Roures estan feliços, perquè la pel·lícula ha promocionat la Ciutat Comtal i rendit molt en taquilla. El públic barceloní (recordem que a Europa “funcionen” millor les pel·lícules de Woody Allen que en Estats Units) ha anat a veure la cinta, encara que després tampoc li hagi agradat pas. És a dir, la nova obra d’aquest geni de la pantalla, filmada a Espanya, és una peça menor, quasi “d’encàrrec”, la qual no està a l’alçada de la millor filmografia; però denota la personalitat del seu autor. Sens dubte, és un Woody Allen.
En efecte, el mestre Allen sap fer cine de veritat. És innegable. Fins i tot, aquí sap treure partit dels intèrprets espanyols (Penélope Cruz, després del premi “Gaudí” de l’Acadèmica del Cinema Català i del “Goya” de la Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España, va guanyar el premi del cinema “indie” un dia abans de l’Òscar de Hollywood 2008) i també estrangers –Rebecca Hall, especialment–; però incideix massa en els escenaris naturals, en la arquitectura de Gaudí i en els mites de l’Espanya eterna. Potser el crític i col·lega universitari Àngel Quintana, delegat a Catalunya de Cahiers de Cinéma-España, és qui millor ho ha comentat en aquesta revista especialitzada. Editada a Madrid, la citació és en castellà:

"El primer problema que genera el film surge cuando comprobamos que Allen lo mezcla todo sin ningún tipo de matiz cultural. El cineasta pasa tranquilamente del modernismo catalán a los dramas lorquianos, coloca las nadalas en tierra asturiana y la guitarra de Paco de Lucía en los bares más chic de Barcelona. La mezcla desemboca en la revisitación de los tópicos eternos que han configurado un determinado imaginario español en Hollywood. Así, el macho polígamo interpretado por Javier Bardem no cesa de proyectarse como una extensión del mito de Don Juan, mientras que la mujer vengativa y de sangre caliente (Penélope Cruz, la mejor de la función) no es más que la réplica eterna de Carmen".


Per tant, Vicky Cristina Barcelona és la visió que tenen d’Espanya els nord-americans; per això el narrador va explicant el decencís i les aventures sentimentals d’unes dones que cerquen denodadament l’amor on no es troba. Altra vegada els constants del sexe i l’amor autèntic, que cap dels protagonistes aconsegueix, són presents en aquesta pel·lícula. Y al final, no només les joves estadounidencs tornen decebudes al seu país, sinó que els espanyols –que no catalans– resten pijor que estaven.
Vicky Cristina... no és, doncs, una comèdia superficial, la “españolada” ni Barcelona o Asturias de tarja postal, com se l’ha acusat des d’alguns mitjans de comunicació de casa nostra. El que passa és que en Woody Allen no acaba de aprofundir en el seu discurs, ja que no aconsegueix ni tampoc ho intenta cap anàlisi social.

En canvi, la crítica nord-americana ha estat favorable. Conservo en els meus arxius ressenyes dels diaris de Washington –que em va portar el doctor Rafael de España, a qui he dedicat aquest llibre– que ho confirmen. Tanmateix, a finals del passat mes d’agost el film ja tenia acumulat als Estats Units una taquilla de 18,4 milions de dòlars. A España, en el primer cap de setmana va recaptar 2,2 milions d’euros, amb 351.000 espectadores. Tot un rècord. A hores d’ara la recaptació a l’Estat espanyol és de 7.487.133 euros, amb 1.244.167 espectadors.
Tot i això, Woody Allen no ha reflectic l’idiosincràsia de la gent de casa nostra –recordem que és un “barcelonés accidental”, en frase prestada de Carlos Ruiz Zafón– com ho ha fet de la seva estimada Nova York i, fins i tot, de Londres en la reconeguda trilogia sobre el món britànic. En aquests darrers films parlava dels altres dues constants de la seva obra: la Mort i el Més enllà, i de la existència de Déu –en el fons, crec que Woody Allen busca Déu, cerca la veritat – i, també, parla molt de la solitud. Una temàtica força present en el cinema contemporani.
Per acabar, Vicky Cristina Barcelona tracta, en síntesi, de dues joves turistes nord-americanes, així com d’espanyols en clau de comèdia agridolç; pero no molt més. Ara bé –insisteixo–, amb la personalitat del seu autor i amb els “fantasmes” de Don Juan i Carmen en l’escenari. I, sens dubte, la Penélope Cruz –com va reconèixer a la recent gal·la de Los Ángeles– també deu l’Oscar de Hollywood al mestre Allen.
Però si volen saber una mica més sobre l’actitud ètico-antropològica d’en Woody Allen i de la seva relació sentimental amb Barcelona, els convido a llegir aquest llibre. Moltes gràcies.

JOSEP MARIA CAPARRÓS LERA (Sant Josep, 19 de març de 2009).

1 comentario:

Anónimo dijo...

I like use viagra, but this no good in my life, so viagra no good.