domingo, diciembre 06, 2015

INAUGURACIÓN DE LA XII MOSTRA DE CINEMA ESPIRITUAL, EN LA FILMOTECA DE CATALUNYA


El pasado miércoles tuvo lugar la primera sesión en Barcelona de la XII Mostra de Cinema Espiritual, en nuestra Filmoteca. Personalmente me tocó presentar la película que abrió estas jornadas, La leyenda del santo bebedor. Reproduzco mi discurso en catalán


Vaig conèixer Ermanno Olmi amb motiu del I Congrés Internacional de Teologia i Cinema, que es va clausurar amb la seva penúltima pel·lícula, CENTOCHIODI (Cien clavos2007).

Ermanno Olmi (Bérgamo, 1931) ha estat considerat com un dels cineastes més interessants del nou cinema italià (Georges Sadoul). Va destacar l'any 1961, amb IL POSTO (El empleo), i de seguida el seu estil creador es concretaria per la fidelitat moral al Neo-realisme, com un camí per arribar a un nou cinema, mentre altres directors realitzàven pel·lícules "de ruptura" com ara Pier Paolo Pasolini, Bernardo Bertolucci i, especialmente, Michelangelo Antonioni, qui va obrir el Novo Cinema Italiano.

L'interès d'Ermanno Olmi són els problemes de la vida quotidiana. Per això realitza al 1963 un film, I FIDANZATI (Los novios), sobre l'itinnerari existencial d'un camperol que es trasllada a Sicilia per prosperar professionalment però es desarrela de la seva terra i família. Aquesta serà una constant de la seva obra, juntament amb la realitat social i el pas del camp a la ciutat.

Casat amb la protagonista de Il POSTO, Loredana Detto, va tenir tres fills i evidencià el seu  catolicisme amb la biografia del papa Joan XIII, E VENNE UN UOMO (1965), basat en els diaris personals del sant pontífex. Productor independent i col.laborador de la RAI, dirigeix programes culturals com ara STORIE DI GIOVANNI, i altre sobre el primer llibre de la Bíblia, GÈNESI.

Després de realitzar UN CERTO GIORNO, I RECUPERANTI (1969) -que vaig veure al Festival de Valladolid quan era crític de cinema- ens dóna la principal obra mestra, L'ALBERO DEGLI ZOCCOLI (El árbol de los zuecos, 1977-78), evocació del món camperol de la Itàlia de finals del segle XIX, amb records de la seva infantesa, que va ser calificada com l'antítesi del NOVECENTO de Bertolucci, amb actors no professionals i enquadres pictòrics, la lluminositat del color, la banda sonora amb música clàssica i l'escrutació de l'anima dels personatges, que també són característiques del seu cinema. Va guanyar la Palma d'Or del Festival de Cannes'78.

Així, després una malaltia que el va tenir fóra del plató, torna a dirigir i triomfa amb LA LEGGENDA DEL SANTO BEVITORE (1988). Basada en un relat de Joseph Roth, un dels grans escriptors del segle XX, austríac d'origen jueu -els seus pares varen desapareixer a un camp de concentració-, obra publicada després de la seva mort i amb reminiscències de la seva vida: alcoholisme i conversió al catolicisme. Va guanyar el Lió d'Or de la Mostra de Venecia'88.

Per això, aquesta gran pel·licula parla de la redenció humana a través d'un rodamón que viu sota els ponts del Sena, que un estrany personatge li dóna 200 francs amb l'obligació de restituir-los a l'església de Santa Marie de Batignolles de París. I el rodamón empren un pelegrinatge existencial, de caràcter huma i espiritual, vers la salvació. Amb passatges onírics i miraculosos, és una obra lírica i minoritaria, que va estrenar-se a casa nostra en sales d'art i assaig.

Fàbula, per tant, sobre la dignitat humana i la redenció, mostrada en belles imatges que ens recorden les pintures de Rembrandt, estan sonoritzades amb partitures d'Igor Stravinsky i del mestre espanyol Padilla. Amb una obra espaiada i intel·lectual, després d'aquest film encara realitzaria altra peça important, IL MESTIERE DELLE ARMI (El oficio de las armas, 2001), ambientada a la Italia del s. XVI, pel·licula històrica basada en la figura de Giovanni de Medicis, a l'època de Carles V.

I per aquelles dates declararia: "El meu cinema es com si fos un veritable acte religiós de l'home, com ho és la familia i el treball, perquè serveix primerament per afirmar la fe en la vida. Si arribaren a posseir la conciència de l'experiència d'un home adult i fossim lliures com als nens, els infants, potser llavors tindríem una major capacitat de comunicació amb els demés, amb el altres".

Per tot això, s'ha considerat l'obra d'Ermanno Olmi com un cinema d'esperances. Veïem, doncs, aquesta magistral La leyenda del santo bebedor